És diumenge a la tarda a Caldes de Montbui. La vila acull aquest vespre la inauguració d’una trobada d'arpilleres que dialoguen sobre el fet migratòri: records de la cultura de partida, trobada amb els nous costums, contrastos, coincidències, interrogants, seguretats i desconeixement de la nova realitat que m'acull. Ha estat un gust retrobar-me amb la Pilar, la Roser, el Salva, l'Antònia, la Manoli, la Paqui i a tantes persones de la Fundació Ateneu Sant Roc de Badalona, l'entitat veterana del I Forum d'Arpilleres de Catalunya. També ho ha estat retrobar-me amb l'Amina de Mali, la Pepi de Granada i la Montse de Sabadell, part del grup que vaig acompanyar lany passat en un taller d’arpilleres que reflexionava entorn el fet de ser dona. Avui ens reunim amb altres persones, tots convocats per uns retalls de tela que reclamen ser escoltats, un diumenge per la tarda.
L'acte s’inicia amb una taula de presentació per part de l'Ateneu Sant Roc, responsable de l'exposició. Mentre escolto qué són les arpilleres i se'ns mostren les primeres imatges, vaig observant les persones assegudes a la sala. S'ha anat congregant gent de totes les edats, que senzillament escolta atenta còm el fil històric es va desgranant. Seguidament el testimoni de cinc arpilleristes de Badalona ens acosta a vivències concretes sobre el fet migratòri, com ara la vinguda a Catalunya des de diferents pobles d'Espanya o des del nord d'Africa, mitjançant un testimoni particular que reivindica també a les persones ausents: m'impresiona còm una senzilla llana retorçada i cosida sobre una tela blava fa homenatge als sers humans que moren ofegats a l´Estret de Gibraltar volent arribar a la costa andalusa.
A més de pèrdues i d'assoliments també s'expresa la nostàlgia del que ha quedat enrera, com la festa de cloenda del Ramadà simbolitzada en dues gel·labes com a símbol d'una manera de vestir-se i de viure el calendàri: “Aquí no és el mateix” dèia emocionada l'arpillerista marroquí. Li queda el poder-ho expressar, el ser escoltada atentament i el poder-se integrar en la nova cultura sense oblidar la pròpia identitat.
El testimoni de les arpilleristes sorprèn de nou el meu registre de història col·lectiva: la devolució forçada de persones al seu lloc d´origen com a resposta hostil del país d'acollida ja era una pràctica habitual als anys 50, a Barcelona: “Sin carta de trabajo no había bienvenida, le llamaban el grabao”, explica pacient l'Antònia. Malgrat els anys transcurreguts encara ressona la angoixa de persones que ho arrisquen tot i afronten un trasllat incòmode cap a una suposada millor vida, sabent que després de tanta calamitat potser ni tant sols podràn baixar de tren. I em pregunto: Qui acull la por, el cansanci, la incertesa, el fills amb gana, la valentia de deixar-ho tot i enfilar cap a res segur, la soledat, l'aglomeració, el dol, la feina i la falta de feina, la impotència, la tristesa? I qui acompanya també el guany, l'alegria i l'esperança de iniciar una vida nova?
Sento que estem en un context acollidor, que les arpilleres ho sostenen: les imatges que se'ns mostra ens recorden que en el seu procés de creació s'ha plorat però també s'ha gaudit molt, s'ha compartit el suport mútu del grup, s'ha fet un treball personal i col·lectiu gestionant la pròpia pèrdua d'una manera creativa, donant-li forma amb retalls de roba i expressant-la a través d'aquests quadres emocionals de textures i colors. Dèia la Manoli: “La arpillera es sobre todo emoción”.
I a mí se m'acut que també és acció i transformació, descongelar i visibilitzar, empoderar-se mitjançant un acte de comunicació que expressa y testimonïa, que em recorda que cada una d'aquestes persones ens mostra un capítol de la Història comuna, que és la de cada ú de nosaltres.
Us convidem a visitar l'exposició Maleta, Farcell, Arpillera a El Centre-Ateneu Democràtic i Progressista de Caldes de Montbui.
Hi trobareu molts viatges, molta documentació gràfica, molta tendressa…
A més d'una oportunitat molt riginal per a agafar fil i agulla i començar a practicar la vostra pròxima arpillera!
Hi trobareu molts viatges, molta documentació gràfica, molta tendressa…
A més d'una oportunitat molt riginal per a agafar fil i agulla i començar a practicar la vostra pròxima arpillera!
S.T. març 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada